Des de ben petits (dins la panxa i tot), els nostres fills han escoltat música a casa. Música, evidentment escollida per nosaltres, sense cap mena de criteri pedagògic establert. L'únic criteri, la reacció del nen. Genís, quan tocava relaxar-se, escoltava 'Arte' de Nosoträsh i l'efecte era imminent. A dia d'avui (6 anys) i després de molt de temps de no escoltar-la, hauríeu de veure la seva cara quan la hi posem... Pell de gallina...
Com crear una cançó de la unió del 'Nothing' de Depeche Mode i del 'The Baby Screams' de The Cure. El resultat no està gens malament. Feu la prova, només cal escoltar 25 segons i les referències ja semblen del tot clares. A veure que us sembla. Després del video teniu els temes esmentats. Flipo?...
Abans de l'explosió del rock-català, tal com el mal coneixem la majoria, existien altres bandes que podrien haver portat aquest sobrenom amb molta més dignitat que les conegudes pel gran públic. Una d'aquestes va ser Duble Buble, banda formada a principis dels 80. Aquí us deixo la seva cançó més destacada. La mítica lletra, és insuperable. I escoltar a la noia cantar-la a dos metres de la teva cara amb 16-17 anys (les hormones sense control...), en un petit club de Barcelona no te preu... Si... Tenim una edat... Eren altres temps. I la cançó em continua agradant.
ho faré quan menys t'ho esperis serà avui quan et tingui a tret i ja no puguis fugir sóc la teva nina blanca estic cansada d'esperar no puc més ha de ser aquesta nit
ho faràs quan jo t'ho digui serà avui quan la teva llengua mullarà els meus pits imagina'm pura i blanca si t'agrada més així què més vols si tu ets l'escollit?
un dia o altre noi aquesta flor haurà de morir serà una mort tan dolça crua i dolça si tu ets el botxí
un dia o altre noi aquesta flor haurà de morir fes-ho a poc a poc i clava't ben endins
sóc la teva nina blanca aquesta nit sóc valenta noi i la sang no em fa por vine acosta't deixa'm veure el teu verí en copa d'or vull saber si tu vols jugar en mi
un dia o altre noi...
fes-ho a poc a poc i clava't ben endins
Actualització: L'autora de la lletra és la coneguda escriptora de relats eròtic, entre d'altres, Maria Jaén (Amorrada al piló, Sauna, La dona discreta...).
Com a bons parodiadors de portades, un gran homenatge si senyor, no podia deixar de parlar d'ells. Un senyal enviat desde Indiespot m'ha obert els ulls i les oides. Us deixo amb una cançó que podria perfectament haver sortit del 'Pornography' de The Cure. The Twilight Sad, post-rock de tocar els Mogwai.
Abaix, amunt... No, potser no és 'crescendo-core', però la sensació obtinguda amb aquesta cançó, ha estat similar... Abaix, amunt en una estoneta... 'Crescendo-core' condensat en una perla Dream-pop. Una Formidable Alegria... The Joy Formidable.
Originals?, no, no gaire... Avui en dia, es difícil poder utilitzar aquest adjecitu com a cosa positiva en el mon de la música. Catpeople son com una mena de sinopsis de l'actual banda sonora indie que ens envolta, barrejada amb referències dels 80. Si teniu ganes d'escoltar una mica d'Interpol, Editors, The Mary Onettes, Joy Division, The Cure... no els deixeu de banda, el seu LP "What's The Time Mr Wolf?" no està gens malament. I el millor de tot?... Son nacionals!, gallegs concretament. Ostres!.
Després de veure un video de 'Young Adult Friction', una de les millors cançons del seu últim LP tocada en directe, vaig pensar que la genialitat de la gravació no podia se reflectida damunt de l'escenari... Però vet aquí que he trobat això i podem dir que... hi ha esperança!... 'Come Saturday', la meva cançó preferida de l'àlbum, molt ben executada... Bé... una mica millor... La veu tremolosa no li acaba de marxar... :) Llàstima no poder-los veure al Primavera, ja que només vaig dissabte... si... tampoc podré veure a My Bloody Valentine...
Continuem amb més coses noves del nou proper LP. Un tema tocat en directe en un dels envejables 'late-night' shows d'arreu. Curiós és el nou fitxatge, el baixista de Pavement. Perdoneu la insistència amb SY però es que la 'carne es débil'. ;-)
Via Matador Records, ens arriba la nova cançó de Sonic Youth, 'Sacred Trickster', un bon aperitiu del que serà el seu nou LP. Quines ganes!. # Aperitiu de Sonic Youth, entre d'altres, és el que han tastat Abe Vigoda durant molt de temps, i la veritat es que l'han pait força bé. Aquí teniu un bon tema, descobert a Indiespot
Mai he estat un aficionat dels Oasis i la seva sobreutilitzada grandiloqüència, encara que, escolteu-me, aquesta versió que fan en directe de la cançó del gran Neil Young, fa que els disculpi una mica. Almenys fins que hagi vist a l'homenatjat a l'escenari del Primavera Sound 09.
Via La Blogotheque (com m'agrada aquesta pàgina!), ens arriba aquesta píndola en directe d'un dels himnes del Post-Rock en versió reduida. L'original?, 16 minuts, que és el que tardo de casa al treball. Escoltar-la durant el viatge?, i tant!. Segons l'época, es la millor manera de començar la jornada laboral. :-) La grabació captura perfectament l'esència del grup i de la cançó. Us pot servir d'introducció als que no heu escoltat la versió d'estudi, acció que us recomano realitzar, quan tingueu 16 minuts lliures. I si pot ser amb auriculars, molt millor. Ho podreu fer aquí -> Mogwai Fear Satan - MOGWAI
Aprofitant la propera reunió dels Stone Roses, aquí teniu una mica de Manchester Sound per duplicat. A destacar el que mola tocar aquestes dues enormes cançons amb el baix... ;-)
Fa temps em vaig subscriure a eMusic.com, segon servei (en importància) de venda de música digital a internet, per darrere del iTunes. Enfocat en la música independent, de tant en tant descobreixo coses força interessants. A veure que us sembla això. Es un pel paranoic, però per variar una mica no està gens malament. Apa!.
Aquí teniu un bon 'sample' de The Eternal, el nou i primer àlbum de Sonic Youth a la discogràfica independent, Matador Records, a publicar el 9 de juny... Quines ganes!. I quines ganes de verure'ls al Primavera Sound amb Neil Young el 30 de maig!.
Una petita joia com a introducció del que serà el nou àlbum d'aquest grup francés a publicar el 25 de maig. Feu click a la foto i la podreu escoltar i descarregar. Pujeu el volum!.
Aquesta noia es Kim Gordon, membre de Sonic Youth. Que què té a veure amb The Linn Youki Project?, doncs que toca el baix... El baix, el meu instrument preferit de sempre. The Linn Youki Project, música de vanguardia, nacional, amb un primer treball (#1 (2003)) enorme. Dos baixos i una bateria. Influenciats, potser, pel Primary - The Cure?... La resta de treballs?... ptse...
Comencem un nova secció, Covers (versions). Superen a l'original?, l'igualen?, la desmereixen?, es una bona cançó per si mateixa?, que en penseu?. Les que ara mateix tinc en ment, les trobo genials, així com les originals. Comencem amb aquesta versió que va fer Dinosaur Jr del Just Like Heaven de The Cure. Espectacular.
El NOISE (soroll) torna i el Bloc també (problemes d'ADSL, disculpeu els poquets que el seguiu! ;-) ).
Estil musical de difícil definició, que te com a tret diferencial la distorsió, generalment extrema i repetitiva, generada amb qualsevol tipus d'instrument, musical o no. Els nivells de 'soroll' o bé el saber quan aquest pot arribar a ser desagradable, es el que fa complicat ubicar els grups etiquetats com a tal. Noise Industrial, Noise Pop, Noise Rock, Power Noise... Noise.
Com a introducció o com a ampliació dels vostres coneixements sobre aquest tipus de música, us recomano que escolteu la càpsula #12 (uns 30 minuts) del programa de radio del bloc Mai a la vida. Ho podeu fer aquí. Potser no en treureu l'aigua clara, però escoltareu grups força recomanables. De la mà de l'Eduard Gras, conductor de l'anomenat programa i col·laborador i generador de polèmiques a Indiespot, ens arriba un d'ells, el grup del títol, que a mi em sona a Big Black, The Jesus And Mary Chain o My Bloody Valentine. Aquí teniu una de les cançons més dures del seu repertori.
Una mica d'electro-pop per acompanyar la nit de dissabte. Un dia en el que les perruqueres i els perruquers no hauran fet gaire negoci, ja que ni la gomina haura estat capaç de resistir el fort vent d'avui. Aquí teniu un divertit video, on el pitjor, digueu-me 'tiquis miquis' o masclista, es la lluentor de la cara i l'absència de celles de la noia de la història. A aquestes hores, no en deixo passar ni una!. ;-)
'Casiotone pels dolorosament sols'?... no deixa indiferent oi?... De fet, el que m'ha cridat l'atenció, del nom no es pas la seva 'relativa' complexitat sino més aviat la paraula 'Casiotone' (un altre cas clar, patètic?... de nostàlgia al blog). Us enrecordeu d'aquells petits teclats blancs a piles de Casio dels voltants del 80?, en vau remenar algún?. Eren garibé de joguina amb moltíssimes possibilitats, tota una innovació aleshores i que encara avui algún grup utilitza. Un dels seus sons identificables és la base rítimica de la cançó del grup Trio, "Da, da, da". Un bon article sobre els mateixos el podreu trobar al blog Luckyleemusic. Bé, aquí teniu la cançó White Corolla. Altes dossis de lo-fi.
Animal Collective, son un grup d'estil inclassificable, el qual està en boca, un dia si i un altre també, de qualsevol web músical alternatiu (i no tant alternatiu...) que es preui. Tant es així, que fins i tot ja hi ha algún agosserat que assegura que el seu últim treball, Merriweather Post Pavilion, serà el millor àlbum del 2009... però si estem al mes de gener!... En fi... Reconec que es un treball difícil per a les oides poc treballades en la matèria, però que recomano escoltar. Jo encara l'estic tastant (la sensació és extranya), i de tot ell em quedo amb aquesta enorme cançó que no paro d'escoltar un cop darrere un altre.
Quan era petit, hi havien algunes coses que em tenien obsessionat i que segurament no podria tenir mai. Les dos que recordo més clarament eren el vaixell pirata dels 'clicks' de Famobil i aquells rellotges de dígits vermells que per veure l'hora havies d'apretar un botó.
Quan tenia 12 anys, la meva tia em va regalar una gravadora i una cinta verge. A part de fer-la servir per enregistrar sons corporals amb els amics (la vena artística aleshores estava sota mínims), de tant en tant també queia alguna cançó de la radio possant l'aparell aprop i evitant de fer cap mena de soroll (inevitablement la veu de la meva germana petita sempre sortia tal qual sicofonia...). Cutre.
Un dia a casa d'un amic vaig veure aixó:
El desig fa ser tant fort, que vaig aconseguir que hem compressin el K7. Ni tant sols sabia quin grup era ni tampoc si sonava bé. Aquella portada... Per fi podria tenir aquells dígits vermells amb mi!... En certa manera em sentia afortunat... Més afortunat encara, després d'escoltar la cinta, la meva primera cinta. Era genial. Aquí us deixo una de les meves cançons favorites de sempre.
Una mica de retro pop per començar la setmana (no hi ha manera de deixar els 80!!). M'agrada la tornada (estribillo), la noia m'intriga i em fascinen els llops fora de context. Apa!
Actualització: M'acaba de venir al cap a que em sonava el principi de la cançó... el Cars de Gary Numan!.
Quan acaba l'any, acostumen a apareixer tota mena de llistes del millor dels darrers 365 dies. Millors cançons, LP's, grups, directes, portades... Jo no tinc el suficient criteri per poder crear una desde zero, ja que de concerts pocs i de música no tota la que m'agradaria, així que aprofitant una de feta:
Aquí teniu les 18 cançons que més m'agraden del Top 100 de les millors de l'any 2007 (si, si, 2007) segons Pitchfork... Por que yo lo valgo. ;-)
Eren els principis dels anys 90, quan arribava el cap de setmana, i et movies per qualsevol de les mítiques sales que hi havia aleshores a la província de Barcelona (Akelarre (Montcada), Communiqué (Sants), Cómpliche i A Saco (L'Hospitalet)... ) i sabies que en un moment o altre sonaria aquesta cançó. Contundència en estat pur, i si no ballaves... es perquè eres el 'segurata'.
